Història de Sant Martí d’Albars

APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DE SANT MARTÍ D’ALBARS

1. LA PREHISTÒRIA I LA HISTÒRIA ANTIGA

Malgrat que no tenim constància del poblament prehistòric en el territori actualment inclòs al municipi de Sant Martí d’Albars, sí que es coneix la presència humana al Lluçanès des dels anys 1500-1700 aC, com demostren els jaciments i restes trobades a Lluçà, Merlès o Sant Bartomeu.

A l’Edat de Bronze, es coneixen també jaciments a Perafita (Les Heures) i el poblat de Sant Pau de Pinós.

Es coneix l’existència de restes ibèriques a Oristà, Merlès, Lluçà, …

2. L’ORIGEN: L’ANY 905 I EL SEGLE X

El primer referent escrit de Sant Martí d’Albars el trobem en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà de l’any 905, a l’inici del segle X. En aquest escrit es posa sota jurisdicció eclesial de Lluçà l’església de Sant Martí, “ecclesiam Sancti Martini de Medians sive de Albas”. Aquest nom de Medians es refereix al fet de trobar-se el terreny entre els cursos fluvials de les rieres del Lluçanès i Gavarresa.

En l’acta de consagració de Lluçà, que és una parròquia i no encara un monestir, es citen: Els vilars de Massana (potser Massaneres), Minacas (potser Manyaques), Torroella o el Grau, amb la sufragània de Prats, Barbudells i Viladeures o les Eures, els vilars de Constable, Ermegot, la Torre de la Parra (Tordelespar), Puigoriol -on ja hi havia una església sufragània-, Canyelles, les valls de Comarmada, Suiner erma, i l’església de Sant Martí d’Albars. També es cita la parròquia de Sant Boi del Lluçanès, tot i que aquesta no es supedita a Lluçà.

És de suposar, per tant, que Sant Martí és anterior a aquesta data de 905, però no s’ha trobat cap registre escrit del seu origen. Les principals referències per a això serien les següents:

– Totes les consagracions d’aquesta època al Lluçanès són restauracions d’esglésies anteriors més precàries, o perdudes, que es restauren.

– Al segle IX trobem una època inicial (798) on Lluís el Piadós, rei franc, i el Comte Borrell ocupen i fortifiquen: Cardona, Casserres i Vic. El castell de Lluçà (i l’actual Sant Martí) queda en la línia defensiva i fronterera. Sembla que en aquesta època seria una primitiva església de Lluçà

– El 826 i 827 hi ha la revolta d’Ausió contra els francs a Vic i del 840 al 870 hi ha una important despoblació i retrocés.

– Guifré el Pilós inicia la seva acció restauradora l’any 879. Es reorganitzen el comtat d’Ausona i de Berga a les Cases de Barcelona i de la Cerdanya-Besalú. D’aquesta època són els castells de Merlès i de Lluçà, que tot i dependents de la mateixa família són feudataris dels dos comtats.

– La repoblació i reorganització religiosa que comporta l’acció de Guifré es feu primer a les planes (Ter, Vic, Llobregat) que a la Muntanya i anà precedida de la militar (fortificacions-castells).

– A finals del segle IX ja existien al Lluçanès els llocs de: Sora, Puigoriol, Prats, Sant Agustí, Sant Boi, Sasorba, Olost i Oristà.

– Les consagracions conegudes properes a la banda del bisbat d’Urgell són de Merlès el 893 i la Quar el 900, i a la banda de Vic, Lluçà l’any 905 i Olost el 909.

– Sols trobem un document anterior que cita el lloc d”Albares” del 888, però que és admès com a fals.

No podem saber per tant en quin moment anterior al 905 es construeix l’església de Sant Martí d’Albars, però en tot cas fins a finals del segle IX és poc probable que hi hagués molta activitat i vida.

A finals del segle X Sant Martí d’Albars s’independitza de la parròquia de Santa Maria de Lluçà.

Vilatammar és ja documentada des del 956, i conserva parcialment l’estructura original.

3. EDAT MITJANA

Es fusionen els dominis de Lluçà i d’Olost-Tornamira: la part sotmesa al castell de Lluçà estigué en mans dels Lluçà (documentats des de Sunifred I de Lluçà, que féu testament el 988), refosos el 1256 amb els Saportella o Portella (vers el 1256, Elisenda de Lluçà es casà amb Bernat de Saportella, senyor de la baronia de la Portella), i més tard amb els Fenollet (els Saportella es refongueren per casament amb els Fenollet, vescomtes d’Illa i de Canet, vers el 1336); les jurisdiccions d’Olost i Tornamira passaren, a mitjan s XIII, als Peguera (el 1369 Andreu de Fenollet vengué el castell i la baronia de Lluçà a Ramon de Peguera), successors dels antics cavallers Olost. El 1376 ambdós termes es fusionaren, amb Ramon de Peguera, senyor de la baronia de Lluçà i dels termes d’Olost i Tornamira. Des del 1396 la història del Lluçanès és d’una constant tibantor entre els barons i llurs súbdits, que volien formar una sotsvegueria sotmesa al rei. El 1438 Ramon de Peguera féu donació dels seus dominis al seu nebot Galceran de Pinós i de Fenollet; amb aquest, la lluita, que estigué a punt de solucionar-se favorablement als súbdits el 1449, prengué una nova virior, i acabà el 1464, en obtenir el baró la jurisdicció total al Lluçanès, situació que es mantingué fins el 1611, a desgrat de nous intents d’emancipació, dels anys 1474 i 1491. Finalment, el 1611 el baró vengué al rei i a la universitat de prohoms del Lluçanès tota la seva jurisdicció, i així es pogué crear la desitjada sotsvegueria de Lluçanès.

D’aquesta època deu datar el Pont medieval (Molí del Pont).

El nom “Ferrer” és ja documentat l’any 1313 a St. Martí d’Albars.

El 1331 comencen les visites pastorals a Sant Martí d’Albars: n’hi va haver 65 fins a 1856.

1434: primer Capbreu de béns del monestir de Lluçà, fet per Arnau Ponç, on es relacionen els seus béns agrupats en batllies, una de les quals és la batllia d’Albars. Cada batllia tenia un batlle, que solia ser l’hereu de les cases que donaven el nom a la batllia on percebia els delmes i rèdits en nom del monestir. Eren de la batllia de Sant Martí d’Albars els masos Prat, Serrarols, Parer, Albars, Roca de Perafita i Puig de dalt de Sant Feliu Sasserra. El mas Almató d’Albars, era de la batllia de Santa Eulàlia de Puig-oriol.

El 1527, Joan Gascó pinta el retaule major de l’església. El 1555, Jaime Gener en pinta un altre.

4. EDAT MODERNA

El barri de La Blava es forma el XVII, on hi ha llindes de 1627 i 1694 (vegeu a baix de tot).

El 1611 el baró vengué els seus drets al rei i a la universitat de prohoms, i es creà definitivament la sotsvegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs següents: Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Olost, Sant Julià de Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Joglars, Sant Martí d’Albars, Perafita, Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi. En romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció total de la mitra de Vic. Perdurà fins al principi del s XVIII, que es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa.

L’any 1716, amb el decret de Nova Planta, es desfeia la sots-vegueria lluçanesa, que s’integrava totalment en el corregiment de Manresa, mentre que s’inclogueren en el de Vic la resta de pobles del Lluçanès que no s’havien integrat a la seva sots-vegueria.

5. ELS SEGLES XVIII i XIX

Població a Sant Martí d’Albars:

Any

Població

Any

Població

1718

153

1930

323

1787

107

1960

266

1819

150

1970

214

1830

70

1981

162

1842

118

1991

125

1860

353

1877

255

1900

210

2005

123

El màxim poblament documentat al municipi és de 353 persones l’any 1860; justament el mínim van ser 70 persones el 1830!!

El 1771 es concedeix la Baronia de La Blava al coronel d’infanteria Bernat de Martí i Prat-Reixac. Al veïnat de Sant Martí hi trobem l’anomenada Casa del Baró, i a Vic existeix també una altra casa que pertanyia al Baró de La Blava. Aquest devia ser el moment històric de major puixança de la transhumància a Sant Martí, ja que a més del creixement en habitants, es van consolidar els veïnats de La Blava i de Beulaigua, es va construir la nova església, …

L’església actual de Sant Martí d’Albars va ser construïda el XVIII. És d’estil barroc rural, amb una imatge de Sta. Maria de tradició romànica.

6. HISTÒRIA RECENT: EL SEGLE XX

Fins el 1970 era un terme pràcticament incomunicat, sense carretera asfaltada. En l’actualitat, les terres del municipi de Sant Martí d’Albars són travessades de N a S per una carretera local de 7 km que uneix el nucli de Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçà) amb la carretera C-154, ja dins el terme d’Olost, a l’alçada de Santa Creu de Joglars.

BIBLIOGRAFIA

MASRAMON NOGUERA, Ramon (1990). El Lluçanès central. Història de la baronia de Lluçà. Col·lecció Les Tres Fonts nº2. Ed. Ajuntament de Prats de Lluçanès.

PLADEVALL, Antoni (1969). Santa Maria de Lluçà. Ed. Montblanc.

PLADEVALL, Antoni (2001). Evolució històrica i monuments. En: FORCADA i SALVADÓ, Ignasi, i GAY i ROGEL, Víctor (2001). Caminant pel Lluçanès. Ed. Pòrtic.

PLANES i BALL, Josep Albert (1997). Teixir i traginar. De la manufactura tradicional a la periferització industrial. El Lluçanès (segles XVIII-XIX). Col·lecció L’Estamenya nº1. Ed. Centre d’Estudis del Lluçanès.

VILA i VILALTA, Lluís (2001). El Lluçanès. Ed. Centre d’Estudis del Lluçanès

Gran Geografia Comarcal de Catalunya.

Gran Enciclopèdia Catalana.